Referents. Literatura

Per tal d’endinsar-nos en el món de les arts escèniques (musicals, teatrals o de dansa), us proposem fragments de textos literaris que ens permetin reflexionar sobre el fet d’actuar davant de públic, sobre les motivacions per fer-ho, i altres qüestions.

TEXT 1

GARDELLA, Àngels. “Monòleg per a violoncel solista”. A: Ruscalleda, Xavier (coord.) Monòlegs a tres bandes. ACME, Girona 1992. Pp. 77 a 83.

No, avui no ho faré pas. Avui et toca a tu, no n’estic cansada. No vull arrencar-li ni una nota més. Desitjo el silenci. Prou música, prou crítiques, prou afalacs, prou aprendre, prou corregir-me. Silenci.

Quin és el privilegi del meu art? (…) Potser creus que val la pena passar-se trenta anys construint-se un mateix? , projectant allò que no seràs, que no arribaràs a ser?, val la pena aprendre a valorar la magnífica qualitat dels qui són millors?, val la pena adonar-se contínuament d’allò que es vol i no es pot aconseguir?

Hauria estat més fàcil no haver tingut el privilegi de cap habilitat fora de les més comunes. (…) Si fos així, segurament em trobaria més bé. Res d’horribles migranyes després del concert (…) Quin és el privilegi de les ments sensibles? Tenir mal de ventre?

La solitud i l’escenari a l’hora del concert.  Ja fa bonic, això, té un aire de repte esportiu, un pèl atlètic. (…)

Perquè l’instrument és la dificultat entre la música i jo. Però la música, no és ell? O potser és la buidor que escolta? La buidor vibrant del silenci del públic esperant la primera nota. Un silenci que fa de marc de quadre (…) Un silenci que m’eixorda contínuament dalt de l’escenari. El silenci és l’aire, i l’aire és el medi que espera les meves notes. I jo dalt de l’escenari, submergida en l’aire que espera el meu so, voldria ser silenci, confondre’m en el silenci, convertir-me en mirall de l’obscuritat encesa que espera atenta i tensa la primera nota. Aquella primera nota que depèn de mi, dels meus dits, de la por que ells tampoc no vulguin respondre. (…)

Si el públic no és pur, per què ho he de ser jo? Per què ho ha de ser la meva música, i si no ho ha de ser, per què he de tocar? (…)

Avui fes-ho tu. A la gent li agradarà, n’estic segura, és el això el que volien, ampliar el seu anecdotari per tenir temes de conversa a l’hora del sopar (…)

Abans de començar digues quatre paraules: que jo estic malalta, que he tingut qualsevol mena de crisi. Els encanta la morbositat, veuràs que aplaudiran molt més que altres vegades, s’imaginaran que és molt greu, que em dec estar morint. (…)

I d’altra banda, pensa-t’ho bé, és una oportunitat que tens, jove com ets pots començar a ser immortal avui mateix. Amb mi has assajat la música, vols dir que costa tant tastar la glòria efímera que et proposo? Si no t’agrada, jove com ets, l’escups i te’n vas. Però la glòria és mòrbida, si sents que t’aplaudeixen t’estovaràs, pensaràs que és a causa de la música, voldràs creure que has tocat meravellosament, estaràs orgullós dels teus dits, del teu talent, fins i tot del teu violoncel, i el protegiràs de la humitat i l’escalfor com si fos una vareta màgica. El bis el tocaràs amb entusiasme i encara et sonarà millor i trobaràs del tot justificats els nous aplaudiments, i si algú s’aixeca per anar-se’n pensaràs que és estúpid de no compartir la glòria del teu art. Però, ja en el camerino… fixa’t què et dic: abans i tot!, quan entre bastidors algú et doni un copet a l’espatlla i el digui “magnífic”, trobaràs que magnífic és un adjectiu esquifit per qualificar-te. Sarà la primera volta de la clau que t’anirà tancant en la teva solitud hermètica. Després li miraràs els ulls i hi veuràs  l’orgull que sent de tocar-te l’espatlla i haver-te dit “magnífic” abans que ningú ho fes. I a poc a poc t’adonaràs que cap dels qui t’afalaguen no ha entès res del teu art. En els elogis que et fan es contemplen a ells mateixos. Començaràs a sospitar que si t’han aplaudit potser no és exactament a causa de la teva música, i si no és per la música, quina importància té que t’hagin aplaudit? Podria ser espantosa, podria ser sublim o insignificant, però ells només s’han fixat en l’anècdota, en si estaves tranquil o nerviós, a comparar-la amb la d’aquell altre concert, en la bellesa o caducitat del teu cos, en la dificultat de l’execució, en els dits, en la passió -sempre excessiva- de les darreres notes. Voltat de tots els afalacs, estaràs sol. De cop i volta aquesta veritat t’escourà en els ulls -algú es pot pensar que és emoció-. Si no s’han adonat dels teus errors, tampoc s’han adonat dels teus encerts; t’aplaudeixen perquè ets jove o perquè ets vell, perquè ets bonic o perquè estàs pàl·lid, o potser… però han oblidat la música.

L’oblid ho cobreix tot, és com el silenci, que dorm sota els sorolls i emergeix de tant en tant, absolut i desèrtic.

Després d’aquest concert caldrà que en facis d’altres i cada cop seran més dolorosos. Ningú no t’estimarà en allò que tu t’estimes i potser ni t’estimaran. Després del primer concert ja no s’hi val la ingenuïtat, ja no té encant que t’equivoquis. Ni jo, em sents?, ni jo no seré indulgent. D’altra banda, si triomfes et tindré enveja, no comptis amb mi quan siguis el teu mestre. Tot el que toquis, tot el que interpretis, tot, serà escoltat per la majoria només com una anècdota de tu, i això si tens sort, si no et comparen amb un altre. I no parlem dels crítics perquè em fan venir basca! (…)

Però els necessites si vols triomfar. Fes-te amic de dos o tres. Amb dos o tres n’hi ha prou, si et vols fer amics de tots no ho seràs de cap, als crítics els agrada la complicitat, i la complicitat té a veure amb el secret. (…)

No tinguis por de ser estrafolari en el vestir i escandalós en l’opinió (…); procura sortir, amb qualsevol excusa, per tots els mitjans de comunicació, ràpidament et faràs  tan popular com una marca de perfum, tothom t’haurà vist encara que ningú t’hagi enflairat. Fes per maneres d’interpretar els clàssics més preciosistes, el públic estima els jocs malabars. No abusis de la música contemporània, quan el públic no entès res té la impressió que s’ha tornat idiota, i encara que normalment és una de les impressions més equànimes que sol tenir, li és incòmoda i tendeix a creure que l’idiota és l’intèrpret. No et casis per amor, la música produeix crisis de gelosia intensíssimes al consort. No et creguis imprescindible si no vols que tothom prescindeixi de tu, i si prescindeixen de tu, on trobaràs contactes? Abans de ser famós siguis pròdig elogiant la feina dels altres, però quan siguis famós, torna’t gasiu. Mentre siguis jove no menystinguis les velles glòries, et donar fama;  quan siguis vell vigila els joves que et vindran darrera. (…)

Té, agafa aquest concert. Pren-lo, ara que pots. Tens uns dies encara per assajar. (…)

Vas aprendre magníficament els secrets del violoncel.

És el que tu has volgut. Tot teu! Té! Queda-te’l! Estima’l! Besa’l! Serà extraordinari veure’t dalt de l’escenari, tu i ell fent l’amor davant de tothom. Posaràs aquells ulls i els cabells et taparan el front. Gosa gosar! No em diguis que no. Cada final de mes jo et vaig anar cobrant totes les lliçons, accepta aquest regal. Ja ho veus, jo n’estic farta i ho faré malament. Ara et toca a tu, toa’l, ja veuràs com et farà feliç, i si em fas cas serà un amor durable. La gent t’escoltarà, saben que ets el meu millor deixeble. (…) Tot teu, amic, segurament tindràs més sort que no pas jo. (…)

No, no ho faré pas (deixa l’instrument a terra i se’n va). Avui et toca a tu!

TEXT 2

MOLERO, Natàlia.  “Magda Broch”. A: A: Ruscalleda, Xavier (coord.) Monòlegs a tres bandes. ACME, Girona 1992. Pp. 93 a 100.

Bona tarda, el meu nom és Magda. Magda Broch. És una sort tenir-los aquí, de debò; estic contenta, m’encanta que estiguin així, pendents de mi, expectants, pensant: què dirà ara aquesta boja?

Potser fa un moment, abans de sortir, sí que estava una mica atabalada, però això ens passa a tots; de tota manera, un cop surts… doncs mirin, tan tranquil·la. No em fan cap nosa, ben al contrari, n’he passades massa aquí dalt com perquè m’espanti res de res…

No sabria com dir-ho, només de sentir aquest aire dels teatres amb aquesta sentor de tancat, així com una barreja de pols i resclosit, i amb aquesta temperatura glacial (que no hi ha res que ho escalfi llevat dels moments de funció), doncs ja em transformo, per a mi és com sentir l’olor de casa. Oi que sembla allò tan tronat del verí del teatre, que t’agafa un no sé què que ja no vals per a res més en ala vida?… és ben cert, em poden creure, ja ho veuen: què estic fent si no vendre’m l’ànima per tornar-hi a ser de nou?

Tant se val que et tractin a “coces”, que t’hagis d’arrossegar d’un lloc a l’altre fins que algú pensi en tu. No cal anar gaire lluny, aquí em tenen, acabo d’arribar i ja sento com si fes estona que ens coneguéssim. Això passa sempre, és l’ofici, no es pensisn. Tinc la sensació que cada vegada em dono més, no sé si deu passar això en altres feines, és com si cada cop que pujo a l’escenari em temptés més de buidar-me del tot.

Es porta a dins, si no, s’hauria d’estar ben grillada per aguantar tot el que et cau; a mi mateixa de vegades també em sorprèn. (…)

Alguns dies penso que so no m’hagués ficat en això, la vida potser em semblaria millor (….). I és que, ben mirat, no entenc com vaig gosar començar, perquè jo era més aviat tímida i mai no se m’havia passat pel cap ni tan sols apuntar-me als pastorets.

Suposo que m’hi vaig llançar incosncientment, així, a la valenta, un cop de dona. Devia voler impressionar, però tampoc no és tan greu, això ho fem tots. A vostés no els agrada que els estimin una mica més?

Aquest ofici és voraç, els ho puc ben jurar, els nervis et devoren: si t’agafen, si l’obra durarà gaire, els mesos que van passant i no et tormen a cridar… quan treballes no tens temps per viure, i quan no, no vius per tornar a treballar.

Tampoc no tot és dolent, no es pensin; he après a estimar-me tal com sóc. Això és fonamental, sona una mica pedant, però el cas és que quan un s’accepta es troba molt millor i té molta més energia.

I consti que jo vivia aclaparada pels complexos (…) Potser també em vaig dedicar al teatre per aquest motiu, em refereixo que jo volia ser més prima, més rossa, molt més alta i calçar un trenta-sis.

Era prou espavilada com per saber que encara que es miri el món des d’una certa perspectiva, aquestes coses són importants i poden contribuir decisivament a la felicitat. (…)

Mirin, pensant-ho així, seriosament, no em sap cap greu de guanyar-me el pa explicant facècies i anant com aquell qui diu d’Herodes a Pilats; hi ha ocasions que s’ho val.

Avui mateix pot ser un gran dia, em poden donar el paper de la meva vida, perquè he vingut per la prova, és clar, tot i que jo no hi crec gaire, en aquestes coses. Quina bestiesa!, vull dir que porto una colla d’anys treballant i se suposa que sóc professional, perquè aquestes situacions sempre em deborden una mica.

Vostés ho comprendran, amb tot el que els he explicat… si m’haguessin donat un text la cosa hauria estat diferent. Per exemple, jo hauria entrat i pensaria: “sóc la reina” i me’ls miraria així, per sobre l’espatlla, conscient de tot el meu poder, i vostés dirien: “renoi, aquesta tia omple tot l’escenari!”

Francament, sempre m’ha molestat una mica haver-m’ho de fer tot jo sola, perquè a veure: què els puc explicar?… De vegades tinc la sensació que només busquen una barbie, ja m’entenen, i és força descoratjador…

Però això tant els fa, naturalment. Suen aquí ben quietets i pensen “ja s’ho farà”. Ai!, perdonin, no les hauria de dir, aquestes coses, sóc ben beneita, qualsevol pensaria que tant se me’n dóna la feina, i no és cert, els puc ben jurar que la necessito. (…)

Jo necessito aquest paper o qualsevol altre, no ens enganyem pas. Mirin, a la meva edat no em puc permetre el luxe de fer fàstics a res, absolutament a res. És que ara les volen joves, ja se’n deuen haver adonat, però joves, joves, eh?, setze anyets, si són catorze millor… a aquestes alçades ja se m’ha passat la dèria de canviar el món, tampoc no s’hi guanya gaire negant l’evidència, així que si em donen un personatge en aquest obra ja m’estarà bé, estic disposada a trobar-ho tot fantàstic, director, guió, escenògraf… tot genial, com es diu ara, no em sembla pas…

Ai!, dispensin però em fan un senyal, vol dir que ja en tenen prou, ja saben si sóc suficientment bona per al paper. Ara em demanaran les dades i em diran allò de: “si cal ja ens posarem en contacte amb vosté”. Ah!, i sobretot no pateixin, de vegades truquen. Bona nit.

TEXT 3

PUJOL, Josep.  “Narcís al mirall”. A: A: Ruscalleda, Xavier (coord.) Monòlegs a tres bandes. ACME, Girona 1992. Pp. 123 a 131.

(Una habitació d’adolescents, on tot és duplicat: dos llits, dos armaris, dues cadires. Cap al centre, un mirall de cos sencer, situat de tal manera que es pugui veure Narcís i la seva imatge reflectida quan actua al seu davant. En un lateral, una porta, a través de la qual Narcís parlarà amb la seva mare.

Llum de dissabte al matí. Narcís, d’uns disset o divuit anys, porta un pijama blanc de setí, molt folgat. Està recitant davant del mirall).

NARCÍS (histriònic)

Et tinc a prop, tastant-te amb la mirada, /sentint la sang com corre pels teus membres, / endevinant perfums de la suor / i altres secrets que hi ha a la teva pell.

(S’acosta al mirall i descobreix un barb en una galta. Se’l treu)

Acosta’t, doncs, que vull emmirallar-me, / i nedar en tu, per sota els teus ulls d’aigua/. No tinguis por, tu vols els que et demano, / llegeixo en tu les flors de carn que cerco.

(Desanimat) Fatal. Això no va ni amb rodes. (al mirall) Ets ridícul. A qui se li acut, un monòleg en vers… i potser l’autor encara es pensa que és original. Si me’l fan estrenar vestit amb túnica grega i ensenyant la cuixa, val més que pleguem de bon començament. Parlaré amb el profe…

No. Tu podràs fer-ho. Ets un professional… bé, gairebé, i no hi ha paper que et pugui anar gros, encara que a algun estúpid se li hagi acudit que estaria bé fer un monòleg en vers i túnica a final de curs i algú encara més estúpid hagi pensat que el podries fer tu. I el faràs, per nassos que el faràs. I el públic… i el públic se’t menjarà de viu en viu, si és que resisteix fins al final. Perquè mira que és llarg.

(Es puja les mànigues del pijama i es teru la part dels pantalons. Agafa unb cinturó i se’l posa per sobre el pijama. D’aquesta manera la seva indumentària pren un cert aire de túnica grega):

T’he estat buscant, fa temps, pels camps, pel bosc; / vivint tot sol, el món m’adoloria./ M’he fet el sord als sàtirs i ales nimfes / i, fins avui, la carn m’era enemiga.

(S’atura i es contempla al mirall. Es passa la mà per la cara, en un gest còmic de desesperació. Decideix vestir-se. Té la roba preparada sobre una cadira. Es posa els pantalons, es treu el pijama, i va per posar-se la camisa. Se la mira i dubta. Va al seu armari, l’obre, i no n’hi troba cap altra).

(Cridant per la porta). Isabel!

(Més fort). Isabel!!!!

Mare!

Ja ho sé, que no vols que et digui mare, però és l’única manera que em contestis. (…). Només tinc neta la camisa del Mango?

És que ja té dos anys i el coll gastat.

Però és que avui surto. I no me’n puc posar alguna d’en Sebastià?

(…) No sé per què no ens deixes compartir la roba amb en Sebastià, essent bessons com som. I més ara que és fora.

Crisi d’identitat? Estàs carregada de punyetes, mare…, vull dir Isabel.

Doncs a mi m’agrada, que ens confonguin. Però no ho crec, perquè tothom sap que aquest curs en Sebastià és fora.

Deixem-ho estar.

(S’està un moment mirant-se la camisa, dubtant. Finalment es decideix: va cap l’armari del seu germà. Quan n’està agafant una camisa per posar-se, hi troba també una fotografia emmarcada. Mentre se l’està mirant sona el telèfon) (…)

Deixa un comentari